Història de la secció sindical de Comissions Obreres a l’Ajuntament de Barcelona (fins a 1980)
La victòria de Franco el 1939 va inaugurar una llarga dictadura de gairebé quaranta anys, fundada sobre el terror: desenes de milers de desaparicions i execucions, tribunals d’excepció, etcètera.

El moviment obrer va ser severament reprimit: il·legalització de les seves organitzacions, confiscació dels seus béns i els seus militants i quadres empresonats, executats o exiliats. S’ obliga empresaris i treballadors a enquadrar-se en els sindicats verticals, un aparell de la dictadura per controlar la mà d’ obra.
En acabar la II Guerra Mundial (1945-1947), amb l’esperança de restaurar de República, es van produir les darreres vagues protagonitzades pels sindicats de preguerra: UGT i CNT.
Als anys cinquanta reapareix la conflictivitat a les fàbriques. Es tracta de lluites per reivindicacions elementals relatives al treball i les condicions de vida.

Alhora, a partir de 1953, militants d’oposició -singularment comunistes-, membres de l’Acció Catòlica i altres treballadors descontents, tracten d’articular candidatures alternatives a les oficials en les eleccions que organitzen els sindicats verticals.
Aquestes lluites reivindicatives i els intents d’organitzar candidatures alternatives brinden l’oportunitat per crear comissions de treballadors. Aquest fet marca l’ inici d’ una nova època el renéixer d’ un nou moviment obrer.
En aquestes primeres lluites i d’altres que van seguir, la classe obrera va haver d’enginyes per trobar formes organitzatives flexibles que permetessin coordinar mínimament el naixent moviment sindical.
En molts llocs els treballadors comencen a nomenar comissions dels homes i dones més combatius que assumeixen la representació i tracten de negociar millores amb la patronal.
En aquest fenomen se situa l’ origen de les Comissions Obreres. Un origen que en la tradició del sindicat se singularitza a la mina de la Camocha, paralitzada per la vaga de gener de 1957 que va organitzar una Comissió Obrera.
Als anys 60, aquestes comissions d’obrers i obreres es van estabilitzar a les principals ciutats del país i es van coordinar a tot l’Estat. Un moviment unitari i plural de caràcter sociopolític que lluitava per millorar la condició obrera i conquerir les llibertats democràtiques.

A finals dels anys 60 van començar a sorgir despatxos d’advocats laboralistes lligats a Comissions Obreres i al Partit Comunista d’Espanya. Aquests van ser fonamentals en el procés d’autoorganització de la classe obrera. Doncs la seva tasca anava molt més enllà de l’assessoria laboral.
També eren llocs de reunió de les i els treballadors. Tan sols cobraven si guanyaven els judicis, un 10% del que percebia ell o la treballadora. Mentre que les consultes, l’assessoria o els judicis perduts corrien per compte del despatx.
El seu paper va ser tan vital per al moviment obrer en una etapa tan fràgil i delicada com va ser la Transició, que es van convertir en una icona.
A mitjans dels anys seixanta, les Comissions Obreres s’havien estabilitzat a les principals ciutats del país i coordinat a escala estatal. El 1966-1967 van elaborar els seus primers documents.
Les Comissions Obreres es van definir com un moviment unitari i plural de caràcter sociopolític que lluitava per millorar la condició obrera, conquestes els drets col·lectius dels treballadors i les llibertats democràtiques, a més d’aconseguir una central sindical unitària.
La primera reunió general de les Comissions Obreres de l’ Estat té lloc el juny de 1967 a Madrid. El règim franquista va respondre a l’expansió de les Comissions amb repressió, detencions i condemnes de presó. Amb el sinistre paper del Tribunal d’ Ordre Públic.
El Tribunal Suprem, el novembre de 1967, les declara subversives i il·lícites. Enguany Comissions Obreres passa de moviment il·legal a ser perseguit sistemàticament. La repressió contra Comissions Obreres és brutal. Més 9000 condemnats entre 1963 i 1977 pel Tribunal d’Ordre Públic. Una immensa majoria eren militants de Comissions Obreres.
El 24 de juny de 1972, al Convent dels Pares Blancs de Pozuelo de Alarcón, serien detinguts els dirigents de la Coordinadora General de Comissions Obreres, iniciant-se l’anomenat Procés 1001. El Procés 1001, contra deu dirigents de les Comissions, va ser una fita destacada d’aquesta espiral repressiva.
L’acusació dels implicats es va basar especialment en els seus antecedents penals, ja que bona part d’ells ja havien estat condemnats per associació il·lícita i manifestació no pacífica, cosa que el situa com a reincidents i vagos.
El desenvolupament del judici i els seus resultats es va veure bruscament alterat per la mort del president del Govern, Carrero Blanco, l’atemptat del qual va coincidir amb el judici, cosa que va marcar sobremanera el desenvolupament del procés i les sentències, amb el seu consegüent enduriment.

Res va impedir el desenvolupament de les Comissions Obreres, ni tan sols el procés 1001, en el qual es va condemnar els seus dirigents a 162 anys de presó en un intent desesperat de la dictadura després de la mort de Franco.
NEIX LA SECCIÓ SINDICAL DE CCOO A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA
Mentrestant a l’Ajuntament de Barcelona es preparava una revolta interna que acabaria en una gran vaga de funcionaris.
Els pagaments de complements irregulars i els sous baixos indignaven els i les funcionàries: “El sou era una misèria. Una vegada al trimestre, hi havia la ‘bufanda’, passava un oncle amb una cartera i sobres, i els donava un sobre a cadascun, amb 5.000 o 8000 pessetes.
A partir de l’ equiparació dels salaris dels funcionaris municipals amb els de l’ Estat a partir de juliol de 1974, es va posar en relleu que molts funcionaris ni tan sols arribaven al salari mínim en el seu sou base.
El mateix mes de juliol, diversos funcionaris amb els coeficients més baixos van començar a protestar per aquesta situació. L’administració (Direcció General d’Administració Local) va optar per esmenar aquesta situació amb plusos que no incidien en l’antiguitat ni pensions.
Durant el primer semestre de 1975 es van succeir diverses accions organitzatives i reivindicatives per part del funcionariat de Barcelona, com la formació d’ una comissió per coordinar i representar les seves demandes relatives a la millora de les condicions econòmiques i organitzatives.
LA PRIMERA ASSEMBLEA
El 23 de maig de 1975, es va celebrar la primera Assemblea de Funcionaris i Empleats de l’ Ajuntament de Barcelona, al Saló de Cent.
Aproximadament 500 funcionaris van lliurar a l’alcalde Masó una carta signada per més de 2.500 funcionaris i que recollia les quatre peticions principals dels funcionaris mobilitzats: Augment lineal de 5.000 pessetes, el coeficient mínim s’havia de situar en el 2,3, l’impost sobre el rendiment del treball personal a càrrec de l’Ajuntament o un plus corrector, i per últim, resoldre la situació dels eventuals.
La majoria de les demandes plantejades per la Comissió van rebre la negativa per part de l’alcalde. La indignació dels treballadors i treballadores creixia exponencialment.
Malgrat l’augment del 14% del sou base aprovat en el Consell de ministres, el malestar va continuar creixent i expandint-se entre el funcionariat que considerava aquestes millores com a insuficients.
El carrer bullia a Barcelona en aquells moments. El dia 1 de febrer de 1976 va tenir lloc la recordada i històrica manifestació per l’amnistia que seria continuada el dia 8 per una altra marxa amb l’inoblidable lema de “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. Aquestes marxes constituïen les manifestacions més massives a Barcelona des del 1939.
El 5 de febrer de 1976, l’ alcaldia de Barcelona va permetre al funcionariat realitzar una assemblea al Saló del Tinell. De nou els funcionaris s’unien per coordinar la seva lluita.
LA LLUITA CONTINUA
Els primers a reaccionar van ser els bombers de Barcelona. El dia 11 de febrer van enviar un comunicat a la premsa on informaven que romandrien als seus respectius parcs de manera indefinida.

El mes de febrer de 1976 va marcar un punt d’inflexió a Barcelona amb la vaga de funcionaris. Els carrers es van omplir d’una tensió palpable, revelant divisions profundes dins de l’administració municipal.
D’una banda, els funcionaris tradicionals, aquells que temien qualsevol canvi, vivint amb la mentalitat de “millor no moure’s”. D’altra banda, un grup més dinàmic, desitjós de transformar la ciutat, joves plens d’esperança i ànsia de renovació.
Aquesta vaga no va ser simplement un desacord laboral, sinó el reflex d’una lluita interna pel futur de la ciutat. Entre cartells i crits, la ciutat es va dividir, però també es va obrir un diàleg necessari per al canvi.
El dia 17 de febrer de 1976, la vaga de funcionaris es va estendre a gran part de les dependències municipals barcelonines. A la una de la tarda, prop de 6.000 funcionaris van convergir cap a la Plaça Sant Jaume. Després dels debats, els funcionaris van decidir romandre a l’Ajuntament fins a rebre una resposta a les seves demandes.

MÀXIMA TENSIÓ A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA
Va ser en aquesta nit del 17 on es van viure els moments de màxima tensió de tot el conflicte. La situació podria haver desembocat en una veritable tragèdia humana.
La policia armada va arribar a la Plaça Sant Jaume amb l’ordre de desallotjar els funcionaris que havien decidit concentrar-se dins l’edifici de l’Ajuntament.
“El comandament de la policia armada va pujar a parlar amb Viola, i segons un testimoni, li va dir: ‘Senyor alcalde, li demano que reconsideri la situació; ací a baix hi ha dues mil persones encaixosades, i poden produir-se morts’. Al que Viola va respondre: ‘Executi les seves ordres. La meva vida també perilla, però la llei s’ha de complir.
La policia municipal i els bombers s’havien situat davant la policia armada, com a primera línia de defensa dels funcionaris concentrats dins l’Ajuntament.

“Jo vaig veure escenes molt tenses l’any 1976 en tant que funcionari d’aquest Ajuntament i dirigent del moviment democràtic de funcionaris. Des d’aquelles escales jo, entre d’altres, vaig dir una arenga als dos mil funcionaris que omplien completament la plaça“.
“Era un autèntic mar de caps de bombers, d’infermeres, de guàrdies, d’empleats…, i la policia rondava. Vam fer una marxa fins a la plaça de Catalunya per acabar penetrant a la Casa de la Ciutat“.
El malament alcalde Viola no va voler rebre la comissió de funcionaris i el senyor Manuel Fraga, ministre de Governació en aquell moment, va ordenar llançar gasos lacrimògens a l’interior de l’Ajuntament.
És l’única vegada que ha succeït en tota la història d’aquesta casa! Les escenes de pànic haurien pogut desembocar en una desgràcia. L’alcalde va dir “Aquí no mana l’alcalde, sinó el ministre de Governació, el senyor Fraga“.No hi havia sindicats encara, encara no existien“.
“Aquella vaga, hi va haver un moment de moltíssima tensió que va ser quan vam decidir no marxar de l’ajuntament. Cap a la una de la matinada, passem molta por, les forces d’ordre públic eren a la porta i pretenien entrar dins“.
“No van entrar però van tirar pilotes i pots de fum, sortim corrent com vam poder, a més els primers que es van plantar contra ells van ser la Guàrdia urbana i els bombers“.

El 18 de febrer, l’aturada dels treballadors era molt important, malgrat que ja s’havia publicat el decret de militarització de la policia municipal i els bombers.
Després del llançament de pots de fum per part de la policia armada, i quan centenars de concentrats estaven sortint a la Plaça Sant Jaume, van arribar uns vint camions de bombers creant un gran aldarull perquè portaven les seves sirenes activades.
“El primer cotxe frena a un centímetre d’on estaven els armades. Del cotxe salta a terra un bomber que, furibund, s’encara amb el primer policia armada que troba i li diu: “On és el vostre cap?” El policia excitadíssim, treu la pistola, apunta al bomber i li etzina: “és que ens voleu matar a tots?” I el bomber respon: “dispara, anda“.
La policia armada no va permetre als bombers entrar a l’Ajuntament per ajudar els funcionaris que estaven patint els efectes dels pots de fum. La confrontació dialèctica entre aquests dos cossos no va començar a decréixer fins passada una bona estona.
“Viola, dimite, el pueblo no te admite.”
Desallotjats de Plaça Sant Jaume, els funcionaris municipals van iniciar una manifestació de matinada envoltats del soroll de les sirenes de bombers i cridant “Viola, dimite, el pueblo no te admite.”
La lluita va continuar molts mesos, s’evidenciava l’estat de descomposició del règim franquista a l’Ajuntament de Barcelona, incapaç d’afrontar el problema i desbordat per les noves estructures de representació emanades dels mateixos treballadors.
Alhora, les Comissions Obreres passa de moviment sociopolític a sindicat de classe. El Secretariat de la Coordinadora General de Comissions Obreres decideix celebrar l’Assemblea General de Comissions Obreres a Madrid, en la qual estava previst que hi participessin 2000 delegats i delegades de tot Espanya. Es va realitzar la petició oficial a les autoritats governatives per als dies 27, 28 i 29 de juny de 1976.
El Govern la va prohibir. El vicepresident del Govern, Fraga Iribarne, va denegar el permís. S’havia d’impedir per tots els mitjans que Comissions Obreres aprofundís en la seva idea de celebrar un Congrés constituent on els treballadors d’aquest país decidissin el tipus de sindicalisme que desitjaven i que no se’ls imposés des de dalt.
Comissions Obreres va seguir endavant amb els preparatius de l’Assemblea i va decidir celebrar-la a Barcelona l’11 de juliol de 1.976, 650 delegats i delegades. Una assemblea clandestina on es van prendre precaucions per evitar una nova detenció massiva i es van activar certes pautes perquè l’Assemblea no s’avortés.

Abans de començar, responsables de les Comissions Obreres de Catalunya van rebre en diferents punts de la ciutat les delegacions per portar-les a l’església de Sant Medir, al barri de Sants, on va tenir lloc l’Assemblea, amb una calor asfixiant sota la moderació de Cipriano García.
Les delegades i delegats van escoltar els informes de Marcelino Camacho, Nicolás Sartorius i Juan Muñiz Zapico. Les conclusions de Marcelino i la votació de les diferents resolucions de l’Assemblea de Barcelona van suposar el primer impuls per al llançament orgànic de les Comissions Obreres.
El 28 de setembre de 1976. el Secretariat decideix la sindicalització i l’ emissió del primer carnet. El 17 d’octubre, la Coordinadora General ratifica la constitució de la Confederació Sindical de les Comissions Obreres.
Les demandes dels funcionaris de Barcelona persistirien intensament durant anys. Amb l’arribada d’Adolfo Suárez (juliol de 1976), el Govern va aprovar millores per als funcionaris, però no seria fins al desplegament de la reforma administrativa encapçalada per Pasqual Maragall, quan es va arribar a conformar un pacte global relativament estable entre treballadors de l’Ajuntament i els polítics.
Els funcionaris de Barcelona van mantenir les seves mobilitzacions i reclamacions durant els últims mesos de 1976.
La representació i participació dels treballadors municipals a l’ Ajuntament de Barcelona va ser la fita més destacada en el procés de democratització dut a terme per la Reforma Administrativa.
El 24 de gener de 1977 tres pistolers d’ideologia ultradretana van entrar al despatx d’advocats del carrer Atocha número 55, a Madrid, i van assassinar tres advocats laboralistes, un estudiant de dret i un administratiu, i van deixar greument ferits altres quatre advocats. Van tractar de generar un escenari de por i caos que provoqués la inestabilitat del Govern i de la Transició.
La reacció del moviment obrer va ser ferma, pacífica i democràtica. Els ultradretans buscaven caos i violència, però només es van trobar amb dolor i silenci. Aquest va ser el dia que el govern va prendre consciència de la necessitat social de legalitzar Comissions Obreres i el 27 d’abril de 1977 són legalitzats els sindicats i amb això neix legalment i jurídicament la Confederació Sindical de Comissions Obreres, que va celebrar el seu Congrés Constituent.
La mobilització social i en particular la mobilització obrera, essencialment animada per CCOO seran determinants per impedir que, a la mort de Franco, la dictadura es perpetués.
CCOO i el moviment sindical no només juguen un paper essencial en la transició a la democràcia, sinó que en són constitutius, tal com recull la Constitució del 1978.
El 15 de desembre de 1977 van tenir lloc les primeres eleccions sindicals a l’ Ajuntament de Barcelona, davant d’ un consistori no democràtic, amb una participació d’ uns 8.000 funcionaris dels més de 13.000 aproximadament que hi havia a la plantilla.
Es van escollir 296 delegats que formarien l’Assemblea de Representants i que representaven tots els sectors existents a l’administració.
Unes eleccions on les candidatures independents es van emportar la majoria dels vots, seguides pel Sindicat de Treballadors de l’Administració Pública, després els maoistes i com a quarta força sindical, les Comissions Obreres. La relació entre delegats sindicals i ajuntament prodemocràtic era molt reduïda.
El Sindicat de Treballadors de l’ Administració Pública es va convertir en aquest context en l’ organització sindical més important dins del funcionariat barceloní. El sindicat organitzava la seva proposta de conveni de cara al 1978 al voltant de tres eixos, el salarial, social i sindical. Més tard molts d’aquests delegats s’incorporaven a les Comissions Obreres.
El 1978 el Govern central va decretar un augment salarial per a tots els treballadors de l’Administració del 10 per cent. Des de les Comissions Obreres es cridava a millorar l’organització de la lluita sindical per “trencar amb aquest topall” del 10 per cent, i per l’ampliació dels drets sindicals.
L’ Assemblea General de l’ Ajuntament va aprovar per àmplia majoria, la proposta de la Comissió Negociadora i dels sindicats per dur a terme una aturada total els dies 8 i 9 de febrer de 1978. El seguiment de la vaga va ser desigual depenent dels sectors, destacant pel seu poc suport a la mobilització les oficines centrals situades a Plaça Sant Jaume.
Poc després de les eleccions municipals del 1979, la secció sindical de Comissions Obreres a l’Ajuntament de Barcelona valorava positivament que la lluita dels treballadors municipals hagués aconseguit la celebració d’eleccions sindicals a l’Ajuntament el 1977.
Malgrat això, reconeixia la falta d’experiència sindical i la necessitat de tornar a realitzar una altra convocatòria que, segons aquest sindicat, reduiria el corporativisme i els problemes de representació que s’havien donat en les eleccions de 1977 que havien portat a una “situació de deteriorament, tant en l’assemblea de representants, com en la pròpia comissió negociadora”.
La secció sindical de Comissions Obreres apostava per realitzar unes noves eleccions sindicals el mateix estiu de 1979, o com a molt tard a l’octubre. També defensava, entre altres aspectes, modificar el format per escollir els representats, passant de l’ elecció per categoria laboral a elecció per centres de treball.
Molts membres del Sindicat de Treballadors de l’Administració Pública es passaven progressivament a les files de Comissions Obreres i tot feia preveure que les votacions situarien el sindicat en una posició de força a l’Ajuntament.
Així mateix, el model d’elecció per centres de treball i no per categoria laboral, afavoriria les candidatures de Comissions Obreres més implantades en les posicions laborals amb menys qualificació, però més nombroses.
Dins del conflicte laboral, es va formar una interlocutòria anomenada “Comitè de Lluita”, format principalment per membres de l’anarcosindicalista Confederació Nacional de Treball i del sindicat maoista.
A principis de novembre, es va produir l’acord entre l’Ajuntament i els sindicats per a la normativa electoral. Aquest acord contemplava un sistema de doble elecció i per tant doble representació.
En la disputa interna entre organitzacions dels treballadors, les seccions sindicals de la Unió General de Treballadors i les Comissions Obreres de l’Ajuntament de Barcelona van passar a l’acció contra el “Comitè de Lluita”.
Les dues seccions sindicals denunciaven les pràctiques d’ aquest Comitè, principalment a la Confederació Nacional del Treball, tot i que sense citar directament l’ organització anarc sindicalista.
La Unió General de Treballadors i les Comissions Obreres denunciaven que el Comitè actuava de manera demagògica i que els seus membres manipulaven la realitat per tenir una posició més forta en la campanya electoral de les pròximes eleccions sindicals.
El 15 de novembre de 1979 es va arribar a un acord definitiu entre l’ Ajuntament i els set sindicats acreditats. Es tractava d’un acord al voltant de la normativa sobre les eleccions sindicals i per la consecució d’una paga doble -la quinzena- el mes d’abril, que aniria en funció de dos conceptes, l’assistència al treball i el compliment de l’horari.
“El que va produir cert ordre, va ser la prima d’assistència i puntualitat, la quinzena paga, tu la perdies a la que deixaves d’anar, baixes, absentisme de qualsevol classe etc.
També s’aprovava l’actualització de sous a partir de l’1 de gener de 1980 i el control horari mitjançant un rellotge, cosa que es coneixeria en el futur com a ‘pasqualina’. Així mateix, van arribar a l’acord perquè no s’apliquessin sancions econòmiques ni administratives “arran de les accions reivindicatives passades”
L’acord va ser signat per Pasqual Maragall en representació del govern municipal amb els representants sindicals com les Comissions Obreres.
Si bé la Unió General de Treballadors havia jugat un paper actiu des de les eleccions de desembre de 1977, la crisi interna que patiria a l’Ajuntament de Barcelona va acabar per decidir el sindicat socialista a no participar amb les seves sigles en les eleccions sindicals.
Les noves eleccions sindicals van dibuixar un nou mapa dins de la representació del funcionariat municipal. Se celebrava l’alta participació dels funcionaris en les eleccions sindicals, amb gairebé un 70% dels vots totals.
Van votar 10.046 funcionaris. El sindicat més votat va ser les Comissions Obreres amb 2233 vots.
Les Comissions Obreres es van convertir en la primera força sindical tant en l’ Assemblea de Delegats com en el Comitè d’ empresa, només superada per les candidatures personals independents.
Els metges havien votat en les candidatures formades pels mateixos professionals del seu sector i la Guàrdia Urbana havia votat en les pròpies candidatures, una del torn de dia i una altra del torn de nit, ja que la relació entre tots dos no era gaire positiva.
Els Bombers de Barcelona malgrat que la Unió de Bombers d’Espanya s’havia oposat a participar en la formació del Comitè d’Empresa, la majoria dels bombers de Barcelona havia votat en les candidatures de Comissions Obreres.
El Periódico destacava que les Comissions Obreres havia obtingut uns grans resultats als tallers, hospitals i neteja, però el seu suport era molt més feble als departaments burocràtics.
Els sindicalistes de la Unió General de Treballadors es van presentar sota les sigles ASA i van aconseguir 5 representants.
Aquest procés electoral es presentava com una eina fonamental per desmuntar el “vell règim de la casa” i per disposar d’un interlocutor “vàlid” entre l’ajuntament i els treballadors.
El 1980 es va signar la primera llavor del primer conveni amb unes eleccions sindicals democràtiques. Es va aconseguir un conveni que ha estat la base de tots en el futur, un conveni que reconeixia categories.
Va ser l’embrió dels successius convenis fins a arribar a l’actual amb vigència fins a l’any 2024, que es va signar just a les acaballes de la pandèmia mundial por la COVID-19, l’anomenat “Conveni de la Vida” per incloure conceptes innovadors com el teletreball, el cessament progressiu de l’activitat, millorar la conciliació familiar, i aconseguir millores salarials que van reduir l’impacte de la crisi energètica i les conseqüències econòmiques derivades de la invasió de Rússia a Ucraïna.
FONTS:
Comisiones Obreras. Videos
Comissions Obreres de Catalunya
Secció sindical de CCOO a l’Ajuntament de Barcelona
“Quan l’Ajuntament de Barcelona va ser nostre. El primer ajuntament
democràtic després de la mort de Franco (1979-1983)”
David Moreno Muñoz. Tesis Universitat de Barcelona