El preu del menjador escolar puja, i com és normal les famílies es queixen…. i tothom ho entén.
El preu de les matèries primeres alimentaries pugen, i com és normal les empreses es queixen….. i tothom ho entén.
L’administració educativa de Catalunya ignora la seva responsabilitat per regular els espais educatius del migdia, i com no pot ser d’una altra manera, les treballadores ens queixem….. i tothom xiula i mira cap a un altre costat.
El cost de la vida està desbocat, i viure d’una jornada parcial durant 9 mesos l’any és impossible, i les treballadores ens queixem,……i l’administració xiula i les patronals riuen (tot normal).
I qui dia passa, any empeny, i durant les dues hores i mitja que dura l’espai educatiu del migdia, pretenem que les nostres filles i fills a part d’aprendre hàbits i valors i gaudir d’una alimentació sana i equilibrada, parlin angles, francès o mandarí (que és la llengua del futur), facin robòtica o disseny web o un curs de comunity manager per poder ser ticktocker o influencer (fent servir el mandarí que és la llengua del futur), si queda temps, reforç de matemàtiques (a ser possible integrals diferencials…), un curs de cuina vegana tailandesa (a ser possible en mandarí) i que acabin el doctorat en neurocirurgia per infants d’I3, no fos cas que perdessin el temps esdevenint infants i jugant una estona….
I les famílies no poden pagar més, i les beques no arriben, i les empreses diuen que això no dona beneficis (però aquí estan totes, com llops amb els ullals a les nostres jugulars), i l’administració no administra (i no ens enganyem, no te la més mínima intenció de fer-ho), i em sap greu però si no parles mandarí fluid i no tens un doctorat de física quàntica ja no pots treballar com a monitora per una misèria de salari que ningú no vol pagar, i resulta que en el seu moment aquesta feina (la d’educar,….som educadores en el lleure, però educadores,….per si algú ho oblidava) ens agradava, i ens omplia i des de aquest petit espai educatiu ajudàvem a fer créixer als infants i joves, però ara, …. ara el salari no ens dona per arribar a final de mes, i si per treballar haig de deixar als meus fills al menjador de l’escola…..llavors ja no t’ho explico.
I en mig d’aquest foc creuat ningú no ens vol veure, ningú no ens vol escoltar, i les ganes de cridar PROU!!! cada vegada són més i més fortes.
PROU!!! Les treballadores, organitzades amb CCOO, ja en tenim PROU de tanta misèria!!! Ja en tenim PROU de tanta precarietat!!! Volem un conveni i uns salaris DIGNES!!!
Però disculpeu-me, no parlo mandarí fluid…..
