La creació del Pacte de Toledo, espai compartit per forces polítiques i organitzacions empresarials i sindicals, garantia el seguiment permanent del sistema de Seguretat Social, vetllant per l’estabilitat, la viabilitat i la suficiència del sistema, i volia evitar que les pensions s’utilitzessin amb interessos partidistes curtterministes en moments electorals. El Govern del PP ha obviat el Pacte de Toledo, imposant reformes, utilitzant el fons de reserva i prenent decisions sense consens i al marge de tota convocatòria del pacte. Aquesta actitud ha contribuït a la degradació del sistema de seguretat social, a la qual s’uneix ara la utilització xantatgista de les pensions i de les persones pensionistes, al servei dels seus interessos electoralistes
El Govern en funcions del PP relaciona la no-revaloració de les pensions amb el fracàs de la sessió d’investidura de Mariano Rajoy, adduint la impossibilitat legal de fer-ho, ja que està “en funcions”. Aquesta argumentació, de clar xantatge, pretén fer els pensionistes hostatges del debat polític, i és contrària a la veritat, ja que hi ha mecanismes legals suficients per revalorar les pensions, atès que per raons d’urgència o interès general un govern en funcions pot fer un reial decret llei que posteriorment haurà de ser convalidat pel Parlament. Fins i tot amb la càmera dissolta ho pot fer, i la convalidació recauria en la Diputació Permanent.
El problema de la Seguretat Social no és de model, no és d’inevitabilitat d’una crisi del sistema. El problema és de mala gestió, d’autoritarisme a l’hora de prendre mesures al marge del diàleg i el consens social i d’una voluntat politicoideològica de qüestionar un sistema sobre el qual hi ha molts interessos financers per convertir-lo en negoci.
Justícia social
Exigir el manteniment del poder adquisitiu de les pensions, i, per tant, la seva revaloració, és una qüestió tant de justícia social amb les persones que amb el seu treball han contribuït a generar la riquesa del país i el seu creixement, com de necessitat econòmica del país, ja que mantenir actualitzada la capacitat adquisitiva de les persones que ja no treballen contribueix a generar demanda interna, un dels factor principals que expliquen el creixement de la nostra economia. Així es va entendre fa molts anys en el Pacte de Toledo, quan va acordar la revaloració automàtica de les pensions per garantir-ne el poder adquisitiu. Però el Govern del PP el 2013 va imposar una reforma del sistema, la primera sense acord des del 1995, que aplica una fórmula de revaloració que no garanteix el manteniment del poder adquisitiu. La mateixa reforma que està provocant una caiguda de les quanties de les noves pensions, ja que aplica, en el seu càlcul, un factor de “sostenibilitat” que té relació amb l’esperança de vida. Dues mesures regressives que tenen efecte negatiu sobre milions de pensionistes actuals i sobre les futures pensions.
Problemes de finançament
El sistema de seguretat social té avui un problema greu de desequilibri financer anual, que supera l’1% del PIB, una situació que des de CCOO fa temps que avisem, perquè entenem que insta a prendre decisions. Fins ara, però, no està tenint ressò suficient entre totes les forces polítiques. La reforma pactada el 2011 ja preveia la necessitat de buscar fonts addicionals de finançament (a partir del 2027) per fer front al repte demogràfic que representava l’arribada de la generació del baby boom a la jubilació. Ara bé, la profunditat de la crisi i la seva durada, així com els efectes de les polítiques imposades pel Govern del PP (austeritat, reforma laboral, tarifes planes, bonificacions…), han agreujat la situació de desocupació i precarietat, que està provocant el dèficit actual del sistema i que obliga a utilitzar el fons de reserva de forma anticipada.
El dèficit de la Seguretat Social creix, no perquè les prestacions creixin, ja que estan pràcticament congelades (el Govern va limitar el seu creixement en el 0,25%), sinó perquè les cotitzacions baixen. El 2015 s’han recaptat 4.800 milions menys que el 2011 (100.493 milions davant 105.312), ja que les cotitzacions de persones aturades i les bonificacions compensades per l’Estat, que el 2011 van superar els 10.350 milions, en l’actualitat han estat només de 6.600 milions. Les noves quotes són inferiors perquè ara els sous són molt baixos. A més, la congelació del salari mínim s’ha traslladat mimèticament a totes les bases mínimes de cotització. A banda de la manca de control sobre determinats contractes, que generen infracotització, cal esmentar les hores extraordinàries o les pràctiques de becaris i estudiants que no cotitzen, només per citar algunes qüestions sobre les quals ha de ser possible actuar.
Si no actuem ràpid, a través del Pacte de Toledo, ens podem trobar que el Govern segueixi utilitzant el fons de reserva fins al seu exhauriment i que vagi disminuint el nivell de cobertura futura de les pensions.
Si no actuem ràpid, a través del Pacte de Toledo, per establir l’anticipació d’algunes de les mesures plantejades en els acords del 2011 per garantir els ingressos suficients del sistema, ens podem trobar que el Govern segueixi utilitzant el fons de reserva fins al seu exhauriment i que vagi disminuint el nivell de cobertura futura de les pensions. Si no actuem i revertim la reforma imposada el 2013, la taxa de reemplaçament de la pensió en relació amb el darrer salari pot passar, com ja apunta la Comissió Europea, del 79% en què es trobava el 2013, de mitjana, al 48,6% l’any 2060.
El negoci de les pensions
Sens dubte s’hauran d’entomar mesures que poden comportar un major esforç fiscal a empresaris i empresàries i a treballadors i treballadores o traspassar superàvits d’altres sectors públics per minorar el dèficit de la Seguretat Social. Es pot aplicar un recàrrec als salaris que superin la base màxima de cotització, als beneficis empresarials —sense que això tingui incidència en el treball— o a activitats que ara no cotitzen. Es poden adoptar també altres mesures que comportin més ingressos per una o altra via. En qualsevol cas, caldrà treballar totes les alternatives i fer-ne el debat corresponent amb arguments raonables, però la realitat és que avui el pes del treball en el PIB està disminuint. El problema de la Seguretat Social no és de model, no és d’inevitabilitat d’una crisi del sistema. El problema és de mala gestió, d’autoritarisme a l’hora de prendre mesures al marge del diàleg i el consens social i d’una voluntat politicoideològica de qüestionar un sistema sobre el qual hi ha molts interessos financers per convertir-lo en negoci.
Pacte de Toledo ja!
El sistema té perills. El principal és no fer res i deixar que les actuals tendències segueixin. Avui el PP manté segrestat el debat de les pensions mentre imposa mesures que contribueixen a augmentar el dèficit del sistema, empitjoren les noves pensions i afecten el poder adquisitiu de les que ja es perceben. Per això és urgent que els partits polítics entenguin la necessitat de constituir de forma immediata la Comissió del Pacte de Toledo i convocar els espais de diàleg social amb els sindicats i les organitzacions empresarials per articular mesures que millorin els ingressos de la Seguretat Social: actuar sobre les cotitzacions i buscar mesures de finançament addicionals via impostos. Cal que les pensions se situïn en el marc d’una política estratègica de país que s’abordi des de la participació i el consens polític i social més ampli. El moviment sindical hem de generar l’estat d’opinió necessari, explicant i pressionant, perquè es constitueixi de manera urgent el Pacte de Toledo i s’abordin les propostes per millorar-ne el funcionament i la suficiència del sistema, i per garantir les pensions i el seu poder adquisitiu.
Joan Carles Gallego | Lluita Obrera. Nº 227. Juliol-setembre 2016
