El Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat, el passat 22 d’abril de 2026, una proposta de resolució en matèria de conciliació familiar per al cos de Mossos d’Esquadra, impulsada pel sector de Mossos de CCOO i promoguda parlamentàriament per ERC i Comuns. Aquesta iniciativa suposa un avenç significatiu en el reconeixement de la conciliació com un dret fonamental dins d’un col·lectiu especialment afectat per la complexitat de les seves condicions laborals.

Com ja van anunciar la representant de l’àrea de conciliació familiar i igualtat del Sector de Mossos de CCOO i els diputats d’ERC i Comuns a la roda de premsa, l’impuls de la citada proposta de resolució, suposa un abans i un després en els drets dels membres del cos de Mossos d’Esquadra.

Es tracta d’una mesura que pretén impulsar mecanismes que ajudin a conciliar la vida familiar en situacions límit i que sobretot busca ajudar als conjugues ja siguin homes o dones a conciliar una feina en torns rotatius que complica en molts casos la cura de menors.

El Sector de Mossos de CCOO informa que de forma immediata iniciarà els tràmits necessaris per impulsar la mesura aprovada pel Parlament de Catalunya, posant en coneixement el seu contingut a la Direcció General del cos i al Departament d’Interior per tal d’impulsar unes mesures que arriben tard i que son molt necessàries.

Contingut de la PROPOSTA DE RESOLUCIÓ DE MILLORA DE LES MESURES DE CONCILIACIÓ FAMILIAR DEL COS DE MOSSOS D’ESQUADRA

Exposició de motius

La conciliació de la vida laboral i familiar no pot ser entesa com un benefici addicional, sinó com un dret fonamental que ha de ser garantit per tota administració pública exemplar. Així ho estableixen la Constitució Espanyola (art. 39), l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (art. 14, Llei 7/2007) i la Llei 8/2006 de mesures de conciliació a Catalunya.

En el cas del Cos de Mossos d’Esquadra, les condicions laborals específiques —torns rotatius, jornades nocturnes, llargues jornades laborals en caps de setmana, treball en dies festius — agreugen encara més la dificultat de conciliar. Tot i els avenços assolits en matèria d’igualtat, la conciliació continua essent el gran repte pendent. Aquesta mancança no només afecta els treballadors i treballadores, sinó també els infants i persones dependents, que en molts casos pateixen les conseqüències directes de l’absència de mesures adequades.

Ignorar aquesta realitat significa contravenir el principi de l’interès superior del menor, recollit a la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant (1989) i a la Llei Orgànica 1/1996 de protecció jurídica del menor. No situar els drets dels infants i dependents al centre de la política de recursos humans del cos és, en definitiva, perpetuar situacions de desatenció i desigualtat incompatibles amb una societat avançada i amb una administració que ha de ser modèlica.

La Unió Europea, a través de la Directiva 2019/1158, obliga els estats membres a establir mecanismes reals d’equilibri entre la vida laboral i familiar. Tanmateix, a Catalunya, moltes d’aquestes mesures han quedat en paper mullat o en fórmules insuficients. El Pla Integral de Conciliació que es reclama no és només una eina tècnica, sinó un compromís polític i social imprescindible.

El Parlament de Catalunya no pot girar l’esquena a aquesta realitat: darrere de cada uniforme hi ha famílies, infants i persones dependents que necessiten atenció. No actuar equival a traslladar sobre les famílies un problema organitzatiu que correspon resoldre a l’Administració. En aquest sentit cal introduir un conjunt de mesures:

En primer lloc, cal estendre la comissió de serveis d’apropament al domicili fins que els fills tinguin 14 anys, atenent criteris pedagògics, psicològics i mèdics que avalen la necessitat continuada de presència parental més enllà dels primers anys de vida.

L’actual límit de dos anys és insuficient i desconnectat de la realitat familiar i evolutiva dels infants. Segons la psicologia del desenvolupament i la teoria de l’“attachment” (Bowlby, Ainsworth), la presència parental estable és essencial fins a l’inici de l’adolescència per garantir la seguretat emocional, l’autonomia personal i el rendiment acadèmic.

Entre els 6 i els 14 anys, els infants i preadolescents travessen etapes de gran vulnerabilitat emocional i social, en què la disponibilitat i el suport dels progenitors són determinants per al seu equilibri psicològic, la seva autoestima i la seva adaptació escolar.Estudis recents (Frontiers in Psychology, 2023; BMC Psychology, 2025) confirmen que la manca de temps de qualitat amb els progenitors pot derivar en estrès infantil, baix rendiment acadèmic i problemes de conducta, especialment en famílies amb horaris laborals extensos o torns rotatius.

Des d’una perspectiva pedagògica i sanitària, l’Organització Mundial de la Salut (OMS, 2021) i la Llei 8/2006 de conciliació a Catalunya coincideixen a assenyalar que la proximitat familiar és un factor protector de salut i benestar en la infància. Ampliar aquesta mesura fins als 14 anys no suposa un cost econòmic rellevant, sinó una millor organització dels recursos humans que afavoreix la cohesió familiar, redueix l’absentisme i millora el rendiment professional.

Aquesta ampliació és coherent amb els principis d’igualtat, corresponsabilitat i interès superior del menor establerts a la Directiva (UE) 2019/1158 i a la Llei 8/2006 de conciliació a Catalunya, i representa un pas necessari per adaptar el Cos de Mossos d’Esquadra als estàndards europeus en matèria de conciliació.

En segon lloc, cal atorgar puntuació suficient en els concursos generals de trasllats perquè els agents amb fills menors de 14 anys tinguin prioritat per obtenir plaça a prop del seu domicili familiar.

Actualment, els processos de mobilitat dins del Cos de Mossos d’Esquadra no contemplen cap avantatge ni criteri de correcció per a aquells agents que tenen menors o persones dependents a càrrec. Aquesta absència de mesures de conciliació en els concursos generals de trasllats genera situacions d’injustícia estructural, ja que molts progenitors es veuen obligats a mantenir destins lluny del seu entorn familiar durant anys, amb un impacte directe en la vida dels seus fills i en la cohesió familiar.

A diferència d’altres administracions públiques i cossos policials europeus, que ja han incorporat criteris socials i de conciliació familiar com a elements valorables, el sistema actual de Mossos es basa únicament en l’antiguitat i el mèrit professional, ignorant la dimensió personal i social del treball policial.

Incorporar una puntuació específica o un mecanisme de priorització per agents amb menors a càrrec no altera els principis de mèrit i capacitat, sinó que els complementa amb un criteri d’equitat i de responsabilitat social. Aquesta mesura permetria reduir els desplaçaments diaris llargs i els seus efectes sobre la salut i la conciliació; afavorir la proximitat al domicili familiar, millorant la disponibilitat emocional i física dels progenitors; i prevenir l’absentisme i l’esgotament derivats de la manca de conciliació real.

Aquesta adaptació és coherent amb els principis de l’article 14 de l’EBEP, que reconeix el dret dels empleats públics a la conciliació de la vida personal, familiar i laboral, i amb la Directiva (UE) 2019/1158, que insta els estats membres a eliminar obstacles que dificultin la participació equilibrada de pares i mares en la vida familiar i professional.

Per tot això, la introducció d’aquest criteri de puntuació no és un privilegi, sinó una mesura de justícia organitzativa i d’alineament amb la normativa europea i amb les polítiques públiques d’igualtat i benestar familiar.

En tercer lloc, cal impulsar un model de promoció interna territorialitzat per Àrees Bàsiques Policials. Actualment, els processos de promoció a caporal, sergent o sotsinspector dins del Cos de Mossos d’Esquadra es convoquen a nivell autonòmic, sense cap criteri territorial de proximitat.

Aquest model obliga a una mobilitat per tot el territori de Catalunya que desincentiva la participació de molts professionals amb experiència i arrelament local, especialment aquells amb càrregues familiars o amb fills menors a càrrec. La conseqüència directa és que molts agents renuncien a presentar-se als processos de promoció per evitar destins lluny del seu domicili habitual, amb el consegüent dèficit estructural de comandaments en nombroses unitats i comissaries del cos.

Tot i que en algun moment s’ha plantejat la possibilitat d’una promoció territorialitzada per regions policials, aquesta opció no s’ha arribat a implementar i resultaria clarament insuficient. Les regions policials continuen essent àmbits massa amplis, que no garanteixen la conciliació familiar ni una gestió eficient dels recursos humans.

Per això, des d’una perspectiva tècnica i organitzativa, es defensa un model de promoció territorialitzada per ABP, on cada destinació pugui convocar directament les seves places segons les seves necessitats operatives. Aquesta proposta manté íntegrament els principis de mèrit i capacitat, però incorpora el criteri de proximitat territorial, afavorint la conciliació familiar, l’estabilitat i la continuïtat professional.

Amb aquesta proposta es vol fomentar la conciliació familiar i personal, reduint temps de desplaçament i millorant la qualitat de vida dels agents i les seves famílies; mantenir i potenciar el talent propi de cada territori, valorant l’experiència i el coneixement operatiu dels agents arrelats a la seva àrea de servei; reduir l’absentisme i la rotació de personal, especialment en zones de comarques, on la manca de comandaments és més accentuada; promoure una carrera professional més accessible i equitativa, evitant que les càrregues familiars o personals condicionin la voluntat d’ascendir.

Aquesta mesura, que no implica cap increment de cost econòmic, respon a criteris d’eficiència, equitat i conciliació familiar, i s’alinea amb els principis recollits a la Llei 8/2006 de conciliació a Catalunya, a l’article 14 de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP) i a la Directiva (UE) 2019/1158 sobre l’equilibri entre la vida professional i familiar.

En cuart lloc, cal establir un mecanisme formal de flexibilització horària i, si escau, de reasignació temporal a una altra unitat, quan concorrin motius de conciliació familiar degudament acreditats.

Amb l’objectiu de garantir una conciliació real dins del cos de Mossos d’Esquadra, es proposa establir un mecanisme estable de flexibilització horària que permeti adaptar els quadrants o, si cal, reassignar temporalment l’agent a una altra unitat o horari quan concorrin motius justificats de conciliació familiar. Aquesta mesura ha d’assegurar que cap agent amb responsabilitats familiars, especialment amb fills o filles menors de 14 anys, quedi sense una resposta efectiva que li permeti compatibilitzar la seva vida laboral i personal.

L’objectiu és donar prioritat i cobertura real a les situacions de conciliació, afavorint l’adaptació dels torns i la distribució de la jornada amb criteris d’equitat i corresponsabilitat. Aquesta flexibilitat contribuiria a reduir l’estrès, millorar el benestar i augmentar la motivació dels agents, alhora que ajudaria a disminuir l’absentisme i a prevenir conflictes derivats de la rigidesa organitzativa.

A més, la mesura fomentaria la igualtat de gènere i la corresponsabilitat familiar, evitant que siguin sempre les dones les que hagin d’assumir renúncies professionals. Al mateix temps, projectaria una imatge institucional més moderna, empàtica i compromesa amb els drets socials i el benestar del seu personal, reforçant així la cohesió interna i el prestigi del cos de Mossos d’Esquadra.

En cinquè lloc cal regular un mecanisme específic de flexibilització horària quan ambdós progenitors siguin membres del cos.

Aquestes famílies afronten una realitat especialment complexa: la coincidència de torns, serveis nocturns, caps de setmana o períodes festius sovint impossibilita una mínima organització familiar i provoca dificultats constants per garantir l’atenció dels fills i la gestió de la vida quotidiana. En molts casos, les famílies es veuen obligades a recórrer a solucions improvisades o a tercers per cobrir necessitats bàsiques, amb el consegüent desgast emocional i econòmic que això comporta.

La manca d’un mecanisme específic agreuja l’estrès i la càrrega mental dels progenitors, incrementa el risc d’absentisme o d’esgotament professional i pot afectar el desenvolupament i benestar dels menors. Per això, cal una regulació clara que permeti ajustar torns, establir calendaris coordinats o facilitar reassignacions temporals, de manera que almenys un dels progenitors pugui conciliar de forma efectiva sense perjudicar el servei.

La realitat actual és que moltes famílies del Cos de Mossos d’Esquadra on ambdós progenitors hi treballen viuen amb quadrants completament oposats. Mentre un progenitor entra a treballar, l’altre surt del torn anterior, convertint la vida familiar en una cursa de relleus permanent. Aquesta dinàmica, molt habitual en unitats operatives, impedeix la convivència real i el temps compartit en família, i fa que els fills i filles passin llargues setmanes sense gaudir de moments conjunts amb tots dos progenitors. Aquesta situació sostinguda en el temps deteriora la cohesió familiar, incrementa l’estrès domèstic i genera un sentiment de desconnexió que repercuteix tant en el benestar emocional com en la salut mental dels membres de la família.

Així mateix, quan es vol evitar aquesta “cursa de relleus” i aconseguir que els progenitors coincideixin mínimament a casa, l’única alternativa que ofereix l’actual sistema d’horaris és combinar torns de nit i de matí. Això provoca que un dels progenitors, en finalitzar la seva jornada nocturna, hagi de mantenir-se despert per atendre els fills, preparar-los i portar-los a l’escola, mentre l’altre ja es troba iniciant el seu servei. Aquesta pràctica, molt més freqüent del que es reconeix, suposa retardar el descans efectiu del progenitor que surt de nit, amb una pèrdua mitjana de quatre hores de son. Les conseqüències són evidents: fatiga crònica, alteracions del son, estrès físic i mental, i una afectació directa sobre la seguretat operativa i la capacitat de resposta policial.

Per tant, el sistema actual obliga les famílies a escollir entre dues opcions igualment inviables: la desconnexió familiar o l’esgotament físic i psicològic. Aquesta disjuntiva és incompatible amb una administració moderna que hauria de protegir tant la salut dels seus treballadors com el benestar dels seus fills.

Per aquests motius, l’Administració ha de garantir una flexibilització horària adaptada que asseguri, d’una banda, temps conjunt de convivència familiar i, de l’altra, el descans imprescindible per preservar la salut dels progenitors i la seguretat en l’exercici de les seves funcions policials.

Addicionalment, quan els progenitors es troben en situació de separació o divorci amb un conveni regulador de custòdia, l’Administració hauria de tenir en compte les setmanes o períodes de convivència establerts judicialment a l’hora d’aplicar mesures de conciliació o assignar quadrants.

Aquesta consideració és imprescindible per garantir el dret dels menors a mantenir una relació equilibrada amb ambdós progenitors, així com per facilitar el compliment efectiu dels convenis de custòdia sense generar desigualtats o perjudicis laborals.

En sisè lloc, ampliar el permís per hospitalització i repòs domiciliari d’un fill menor o d’una persona dependent, establint una durada ajustada a les necessitats reals de cures i garantint-ne sempre la retribució.

En l’actualitat, la limitació a 5 dies obliga molts agents a recórrer a vacances, dies d’assumptes propis o hores acumulades per poder atendre els seus fills o persones dependents en situació de malaltia o convalescència domiciliària. Aquest fet genera una doble discriminació: d’una banda, l’Administració obliga a reincorporar-se al lloc de treball deixant el menor o persona dependent sense l’atenció necessària, i de l’altra, el progenitor o familiar a càrrec veu minvats drets que tenen una finalitat diferent (descans, conciliació ordinària o compensació horària).

Aquesta situació és tècnicament inacceptable en termes de protecció del menor, salut laboral i corresponsabilitat familiar, ja que trasllada a l’agent i a la seva família la responsabilitat d’assumir una mancança organitzativa i normativa que correspon resoldre a l’Administració.

En setè lloc, cal implementar mesures econòmiques compensatòries que reverteixin l’impacte de les reduccions de jornada per motius de conciliació familiar, amb l’objectiu d’evitar la penalització retributiva que actualment recau, de manera desproporcionada, sobre les persones treballadores que assumeixen majors responsabilitats de cura.

Aquesta situació no només genera una pèrdua salarial estructural, sinó que contribueix a labretxa salarial de gènere, atès que són majoritàriament les dones qui fan ús d’aquest dret.

Aquest conjunt d’accions és imprescindible per garantir que la conciliació sigui un dret real i no una càrrega econòmica, i perquè els agents del cos puguin exercir les seves responsabilitats familiars sense veure’s abocats a un empobriment progressiu ni a la renúncia de drets fonamentals.

En vuitè lloc, cal crear una Comissió de Conciliació dins del Cos de Mossos d’Esquadra, amb representació sindical i administrativa, que tingui com a funció garantir que l’atorgament dels permisos i mesures de conciliació no depengui únicament de la discrecionalitat del comandament.

Aquesta Comissió haurà d’estar integrada per persones amb formació específica en matèria d’igualtat, conciliació i corresponsabilitat, que apliquin criteris tècnics, objectius i homogenis a tot el territori. L’objectiu és assegurar que totes les sol·licituds siguin valorades amb transparència, imparcialitat i prioritzant sempre l’interès superior del menor i les necessitats de cura de persones dependents.

Com a referència, la Policia Municipal de Madrid disposa d’una Comissió de Conciliació que actua com a òrgan tècnic i professional, amb procediments establerts i criteris objectius que garanteixen la igualtat de tracte a tots els agents. Aquest model ha demostrat que la conciliació pot gestionar-se amb rigor, seguretat jurídica i eficàcia organitzativa, sense deixar-la a la interpretació subjectiva dels comandaments.

En novè lloc, cal aprovar un Pla Integral de Conciliació Familiar del Cos de Mossos d’Esquadra, que actuï com a marc de referència únic i complet en aquesta matèria.

A més, és imprescindible que les unitats de suport i recursos humans del cos rebin formació específica en matèria de conciliació, igualtat i corresponsabilitat, per tal de poder atendre de manera rigorosa, empàtica i homogènia les necessitats derivades de l’aplicació d’aquest Pla.
Només amb personal tècnicament preparat es pot garantir una gestió justa i eficient de la conciliació dins d’una organització de la complexitat del Cos de Mossos d’Esquadra.

Sense un Pla Integral, les mesures de conciliació es veuen reduïdes a actuacions parcials o decisions discrecionals, sense una estratègia clara ni un compromís institucional ferm. La seva aprovació és indispensable per transformar la conciliació d’una utopia recurrent en una realitat efectiva per a totes les famílies del cos.

La conciliació no pot quedar supeditada a la discrecionalitat ni ser percebuda com un privilegi excepcional. És un dret fonamental i una responsabilitat institucional que ha de ser plenament garantit.

No assegurar aquestes mesures significa exposar infants i famílies a situacions de desprotecció que una societat democràtica i avançada no pot permetre. El Cos de Mossos d’Esquadra, com a servei públic essencial, ha de ser un referent en la protecció de les persones i en la gestió dels seus recursos humans.

El Parlament insta al Govern a:

1. Estendre la comissió de serveis d’apropament al domicili fins que els fills tinguin 14 anys, atenent criteris pedagògics, psicològics i mèdics que avalen la necessitat continuada de presència parental més enllà dels primers anys de vida.

2. Atorgar puntuació suficient en els concursos generals de trasllats perquè els agents amb fills menors de 14 anys tinguin prioritat per obtenir plaça a prop del seu domicili familiar.

3. Impulsar un model de promoció interna territorialitzat per Àrees Bàsiques Policials.

4. Establir un mecanisme formal de flexibilització horària i, si escau, de reasignació temporal a una altra unitat, quan concorrin motius de conciliació familiar degudament acreditats.

5. Regular un mecanisme específic de flexibilització horària quan ambdós progenitors siguin membres del cos.

6. Ampliar el permís per hospitalització i repòs domiciliari d’un fill menor o d’una persona dependent, establint una durada ajustada a les necessitats reals de cures i garantint-ne sempre la retribució.

7. Implementar mesures econòmiques compensatòries que reverteixin l’impacte de les reduccions de jornada per motius de conciliació familiar, amb l’objectiu d’evitar la penalització retributiva que actualment recau, de manera desproporcionada, sobre les persones treballadores que assumeixen majors responsabilitats de cura.

En aquest sentit, cal treballar per incorporar mesures com:

Recuperar el Fons d’Acció Social (FAS) o mecanismes equivalents, com a eina de suport econòmic a les famílies, especialment en l’àmbit de la conciliació.

Restituir mesures retallades, com el primer any de reducció de jornada amb retribució íntegra, que anteriorment va demostrar ser un instrument efectiu per facilitar la corresponsabilitat sense penalitzacions econòmiques.

Instar el Govern de la Generalitat a reclamar davant l’Estat el compliment efectiu de la Directiva (UE) 2019/1158, especialment la retribució de les 8 setmanes de permís parental europeu, que actualment es reconeix formalment però sense remuneració, convertint-lo en un dret buit i inassumible per a la majoria de famílies.

8. Crear una Comissió de Conciliació dins del Cos de Mossos d’Esquadra, amb representació sindical i administrativa, que tingui com a funció garantir que l’atorgament dels permisos i mesures de conciliació no depengui únicament de la discrecionalitat del comandament.

9. Aprovar un Pla Integral de Conciliació Familiar del Cos de Mossos d’Esquadra, que actuï com a marc de referència únic i complet en aquesta matèria.

Aquest Pla ha d’incloure:

La recopilació i sistematització de totes les mesures existents, evitant la dispersió normativa i assegurant la seva aplicació homogènia a tot el territori.

L’establiment d’objectius mesurables i calendaritzats, que permetin avaluar periòdicament el grau d’implementació i d’eficàcia de les mesures.

La introducció de nous instruments de conciliació, adaptats a les necessitats específiques del cos, especialment en relació amb els torns rotatius, les jornades nocturnes i la mobilitat geogràfica.

La garantia de recursos humans i materials suficients, ja que la conciliació només serà real si va acompanyada d’un increment de plantilla i de mitjans que permetin cobrir les absències i reorganitzar els serveis.

La creació d’un sistema de seguiment i revisió periòdica, amb participació sindical, que permeti detectar deficiències i introduir millores constants.