Ja és una realitat, portem tres anys des que es va implantar el nou Pla de Gestió per a la pesca
d’arrossegament que afecta a tota la flota d’aquest sector en el Mediterrani Europeu i ja no podem més!
El primer any, 2023, van poder acabar l’any amb solidaritat i empatia. No ens quedaven dies de pesca, ja era una realitat i a últim d’any van obrir la veda, perquè els Pescadors no es trobessin aturats.
Segon any del Pla de Gestió, més reducció de dies de poder sortir a la mar encara. El vam acabar “com vàrem poder”, a costa de demanar un tant per cent de dies a compte del 2025.
2025, tercer any del Pla de Gestió, que ni amb tot el suport de les Administracions Catalanes, ni fent tots els deures imposats per Brussel·les: canvi de malles, inspeccions… Per poder rascar algun dia més, havent aturat fins i tot la flota per parada biològica més de dos mesos (setanta dies) com ja hem fet durant anys enrere…
No hi ha hagut manera, no surten els números. No podem continuar reduint l’esforç pesquer sense garanties i sense compensacions. Cosa a la qual se suma la manca de relleu generacional que ja anàvem patint.
Avui, encara a 17 de novembre, a mes i mig de finalitzar l’any, ens trobem amb mitja flota de pesca d’arrossegament de Barcelona aturada, i previsiblement que per a la setmana vinent tinguem la flota aturada al complet. Forçant així als tripulants a anar-se’n a l’atur per fi de campanya amb el problema que això comporta, per una banda, perquè no tothom té atur per gastar i, per altra banda, perquè molts treballadors marxaran i no tornaran, per no poder garantir una continuïtat en la seva feina en el nostre ofici.
Això, sense esmentar, que els propietaris “armadors” de les embarcacions que no poden anar a
l’atur, es quedaran sense feina aquests mesos, sense ingressos havent-hi d’assumir les despeses derivades de la seva empresa sense cap mena d’ajut.
Qui podria sobreviure amb un salari a la part fent una tasca a on et marquen un màxim de dies de treball en l’any i a sobre també un màxim de quota de kilograms de pesca amb cent trenta dies?
I amb només vint-i-set dies de sortir a la mar en tot l’any, que és a on es vol arribar? Qui pot viure?
Totes les normatives imposades són coherents per a una gran pesca, però no per a la nostra pesca de proximitat i sostenible, sempre respectuosa amb el nostre mar, que es fa amb marees curtes i unes captures regulades.
Per a nosaltres, la Confraria de Pescadors de Barcelona, la pesca no és només un ofici. És la garantia de menjar peix fresc a la nostra ciutat, especialment al nostre barri, la Barceloneta.
Som part de la història i la cultural d’aquest barri i d’aquesta ciutat. El port pesquer està totalment integrat en el Port de Barcelona i en el barri de la Barceloneta i sense la seva existència no s’explica la història de cap d’ells, és un patrimoni cultural que no es pot perdre, un privilegi.
La nostra insígnia, «La Torre del Rellotge» que a més és el logotip de la marca pròpia, que teni.
«Q» de qualitat i garantia de peix fresc anomenada «Peix de la Barceloneta»
Estem treballant a obrir al barri, a la ciutat el Port pesquer, i també s’està fent a altres bandes del Port de Barcelona, per deixar de ser invisibles, per donar valor a la nostra història, al nostre ofici i al nostre producte.
Mereixem aquesta oportunitat de demostrar el valor que la pesca de proximitat dona a la ciutat i a les nostres vides. Volem que la Barceloneta continuï estant un barri mariner, el barri dels pescadors.
Cal afegir que avui mateix, ens hem trobat amb dues situacions bastant desagradables.
Una aquesta tarda inspectors controlant a la nostra mitja flota d’arrossegament que queda pescant a pocs dies d’aturar… Que s’ho podrien estalviar. I sempre per proximitat i sense equitat, es presenten a Barcelona, que estem més sobre controlats que cap altre Port.
I per altra banda, ens trobem una campanya cofinançada per Fons Europeus en favor de l’aqüicultura i granges de peixos, mostrant en aquest moment el poc respecte i la poca empatia que ens tenen als pescadors, tant al nostre producte com al valor de l’ofici que estem segurs no serien capaços d’exercir; com de la nostra cultura i història.
Entenem que tots els sectors han de conviure en harmonia, però no compartim l’oportunisme.
