Quan parlo de visibilitat lèsbica amb persones alienes al col·lectiu, sol sorgir el dubte de perquè. Per què aquest concepte en concret, per què tantes reivindicacions específiques?
No hauria de donar-se per reclamat el dia de l’orgull?
L’arc de sant martí que conforma el col·lectiu LGTBI+ és molt ampli, molt més que el tradicional biaix binari en el qual s’ha consolidat la cultura global del hereropatriarcat. Trencar amb aquest “ordre establert” és precisament el que ha possibilitat augmentar la gamma de colors de l’arc de sant martí sota el qual ens sentim representats en major o menor mesura.
Quan em qüestionen el perquè del qual parlo més amunt i, sense poder deixar enrere el concepte binari del qual abans parlava, la resposta més orgànica que a la majoria ens surt és simple: Les lesbianes sempre han sofert una doble discriminació, per ser lesbianes i per ser dones.
Pot ser que aquest argument estigui molt trillat, pot ser que s’hagi repetit tant que hagi acabat per ser una resposta fàcil, però la realitat és que es tracta de la gran porta discriminatòria després de la qual s’amaguen la resta de motius pels quals reivindicar un dia així.
En termes generals, el primer en el que consolida part de la seva llibertat un individu és posseir una certa independència. En el món, no sols d’avui dia, tenir un grau d’independència personal pansa, ens agradi o no, per posseir el nostre propi mitjà de manteniment i no dependre de ningú, comporta tenir capacitat autònoma a nivell econòmic.
Partint d’aquesta base, potser és més fàcil entendre que era més difícil aconseguir aquesta independència personal si eres dona. No es tractava tan sols de tenir la possibilitat d’incorporar-te al mercat laboral si no procedies d’una família acomodada, bàsicament perquè el paper de la dona es reduïa a les cures familiars i a la procreació, sinó perquè la pròpia legislació vigent, fins fa no tant, impedia aquest concepte si no venia de la mà d’una autorització per part de la figura masculina que la custodiés. No és difícil entendre llavors la relació que existeix entre aquest fet, la dificultat per a ser independent econòmicament, i la dificultat que trobaven moltes dones a l’hora de viure la seva sexualitat lliurement, més encara si es travava de fer-ho al costat d’una altra dona.
Evidentment, no és l’únic fet que ha afectat la invisibilització del lesbianisme. La influència religiosa considerant a la dona un ser quasi virginal, la fi última del qual era la procreació, mancada de desig sexual, continua sent una etiqueta cultural massa pesada. Aquelles dones que parlaven amb una certa llibertat sobre els seus desitjos eren considerades pecadores, una temptació diabòlica… imagineu llavors el concepte que arrossegava una relació lèsbica. Com deia Mecano en aquell meravellós tema anomenat Dona contra dona: “… ho disfressen d’amistat, quan surt a passejar per la ciutat…”.
El lesbianisme ha estat sempre carregat de tòpics, de tòpics absurds que anaven de bracet de la invisibilització de la pròpia dona en molts aspectes de la vida. De la falta d’independència econòmica i personal, de ser concebuda gairebé com un ser asexual, de no tenir sentit la seva existència sense establir com a objectiu final la constitució d’una família com a mare i cuidadora. Però també de la invisibitlizació en la vida pública, de la falta de referents dones dins del col·lectiu durant massa temps. La cara visible del col·lectiu sempre venia de la mà de perruquers, cantants, dissenyadors que copaven pàgines del paper *maché com una cosa divertida i excèntric, pocs empresaris, polítics, esportistes… no encaixaven en el paper, imagineu visibilitzar com a exponent a una dona.
Afortunadament, de la mà de moviments com el Feminisme, s’ha reivindicat no sols el paper de la dona en un estatus d’igualtat de condicions respecte a l’home en el seu desenvolupament com a individu, sinó que cada vegada són més les dones lesbianes que han parlat obertament de la seva sexualitat. Dones famoses, empresàries amb càrrecs de responsabilitat que visibilitzaven no sols a dones que havien arribat aquí, sinó que es convertien en referents dins de l’arc de Sant Martí LGTBI+, obrint un camí que sempre va existir però que no figurava en cap mapa. S’han fet visibles, trencant d’un cop de ploma aquelles etiquetes que impedien viure en llibertat una cosa tan humana com la seva pròpia sexualitat i la forma en la qual decidien establir relacions personals, siguin de l’índole que sigui, sigui amb qui sigui.
Encara així, continua sent necessari reivindicar el procés fins a arribar a fer aquest petit pas, perquè són necessaris molts més. No totes les dones viuen en un context on es respecten drets que haurien de ser-li inherents com a ésser humà, no està de més recordar el camí caminat per a entendre quant queda per recórrer a aquells i aquelles que creuen que ja està tot fet, la importància que té trobar referents positius en tots els camps, també en aquest. No està de més llevar una vegada i una altra el vel de l’impúdic a persones que, lliurement, decideixen ser el que vulguin ser, sense necessitat de maquillar-ho d’etiquetes amistoses ni de sexualizarlo per a complaure als de sempre. No està de més veure-ho, mirar-ho, normalitzar-ho com el que sempre va ser, una cosa normal i, que aquelles que es preguntin en què pot afectar la seva vida sentir així, al seu treball, a la seva relació amb els altres, trobin referents que els facin sentir, simplement, una peça més d’un món on caben totes les emocions possibles, les que sempre hem assimilat com a normals i aquelles que es tapaven solapant la pròpia llibertat personal.
Asunción Castro, Secretària de Dones del Sindicat Provincial de Sanitat i Sectors Sociosanitaris de CCOO de Còrdova
