La vaga general del 14-D del 1988 passarà a la història com la mobilització laboral i social més important de les que s’han fet al nostre país. Aquell dia van parar fins i tot els rellotges, segons una afortunada expressió popular.
Els sindicats van saber recollir un malestar social profund provocat per la deriva neoliberal del Govern del PSOE i van exigir un canvi en la seva política econòmica i social que fos favorable als treballadors i treballadores. El detonant va ser un pla d’ocupació juvenil que imposava contractes precaris i salaris baixos.
Van contribuir a l’èxit de la vaga la unitat d’acció dels sindicats i l’organització de la mobilització, amb centenars de compromisos previs per part dels comitès d’empresa, que asseguraven l’èxit de la convocatòria.
La vaga general va superar les previsions més optimistes.
Quan a primera hora del matí, es van començar a recollir les dades del seguiment a empreses i polígons, les informacions que arribaven al sindicat eren que tot estava parat. La participació es va xifrar en un 95%.
La mobilització va ser massiva en tots els rams de la producció i els serveis així com al conjunt del territori, i va ser viscuda amb orgull pels seus protagonistes, sense que es produís cap incident remarcable. Va tancar la jornada a Barcelona una gran manifestació que va pujar pel passeig de Gràcia fins a la Delegació del Govern central.
El 14-D no només va ser la mobilització amb més seguiment, sinó també la més útil: en les negociacions que van seguir entre sindicats i Govern es van aconseguir avenços socials i laborals tan importats com les pensions no contributives, la revisió anual de les pensions amb l’IPC per garantir-ne el poder adquisitiu, el dret a la negociació col·lectiva dels empleats i les empleades públiques, i mesures de control de la contractació temporal, entre d’altres.
La vaga va servir per posar de manifest el compromís del sindicalisme de classe amb els interessos generals, i el seu paper imprescindible en la defensa dels drets socials i laborals. La pretensió per part del Govern d’ignorar la funció i la representativitat dels sindicats es va saldar amb un fracàs que va permetre obrir el camí de la concertació social.
Una altra conquesta del 14-D va ser la consolidació de la unitat d’acció entre CCOO i UGT. Totes les vagues generals a partir d’aquell moment han tingut un caràcter unitari.
Han passat 30 anys, però la vaga del 14-D sempre serà una referència i un estímul per a la gent treballadora.
Alfons Labrador, secretari d’Organització de CCOO de Catalunya 1987-2000
