El món pateix una pandèmia. Compartim el dolor de les persones que han emmalaltit, el dol per totes les persones que han mort i la solidaritat amb les seves famílies. Aquesta situació excepcional ha mostrat arreu del món la importància de la cura de la vida, de la salut i del benestar. Ha mostrat que hi ha treballs imprescindibles per a la subsistència, la seguretat i la salut col·lectives i que no són sempre els més valorats socialment ni salarialment.
Expressem el respecte i l’agraïment a les persones que treballen en el sistema sanitari, a les residències de persones grans i dependents, en l’atenció domiciliària i els serveis socials, a correus i serveis de paqueteria, en els serveis funeraris, en els comerços d’alimentació, en la producció agroalimentària, en el transport de mercaderies i en el transport públic, en seguretat, en els subministraments d’aigua i energia, en la neteja, en l’educació, en els serveis bancaris, en la investigació científica, en la garantia dels drets de les persones. Aquestes feines imprescindibles els fan persones imprescindibles, però el sistema no ha sabut assegurar materials i sistemes suficients de protecció de la seva seguretat i salut, i aquesta esdevé la primera denúncia i la primera reivindicació en aquests moments. Cal que les autoritats públiques esmercin tots els seus esforços en la protecció de qui treballa perquè qui treballa ens protegeix a tota la resta. Reivindiquem el reconeixement que mereixen aquests treballs essencials, en molts casos molt feminitzats i precaritzats, però en termes de salari i de condicions laborals, i no de forma temporal sinó com a estratègia de futur.
Aquesta crisi sanitària ha posat en evidència el valor dels serveis públics, que han assumit les responsabilitats malgrat estar infradotats com a conseqüència de polítiques de privatització i de retallades pressupostàries. Ha quedat palès que les estructures de base pública, comunitària i solidària són les que donen la resposta més universal i eficient davant les situacions difícils.
La urgència de salvar vides i protegir la salut de les persones ens ha fet paralitzar una part importantíssima del treball, gairebé tota l’hostaleria, part del comerç, dels serveis i ha restringit la mobilitat global. El treball crea riquesa. La crisi econòmica, laboral i social que s’està començant a viure és d’una profunditat enorme. A Catalunya, en aquests moments, 250.000 persones estan en situació d’ incapacitat temporal, la major part vinculada a la COVID-19; prop de 700.000 persones estan afectades per un ERTO, 550.000 estan a l’atur. En total, la meitat de la població assalariada està fora del mercat de treball, i la meitat del treball autònom ha cessat l’activitat.
Abans de la irrupció de la pandèmia, la desigualtat ja feria la nostra societat. Una quarta part de la població ja estava per sota del llindar de la pobresa fins i tot tenint una feina, l’atur de llarga durada creixia i en canvi les prestacions es reduïen. Ja hi havia més de 300.000 persones a Catalunya fora de l’economia formal. En canvi, creixia el PIB i creixia el benefici empresarial. Aquest capital, de manera general, no s’ha invertit en la millora de les empreses i encara menys en la millora del model econòmic que permet l’acumulació de capital en poques mans mentre estén pobresa i precarietat en el món del treball i contamina i degrada el medi ambient.
Les retallades efectuades en els darrers deu anys tenen molt a veure amb els nivells d’afectació de la pandèmia a Catalunya. Els sindicats vam denunciar la greu afectació a les condicions laborals de les empleades i empleats públics, i la repercussió en el benestar de tota la ciutadania catalana.
